Habemus letrinam

Ja tenim lavabo operatiu: a més de la dutxa amb què inauguràvem el blog, ara hi ha pica, vàter, i escalfador elèctric, ergo aigua calenta. Com que una imatge val més de mil posts, ho explicarem amb fotos: les del que hi havia, les del merder que hem fet i les dels resultats previsionals (ara les parets ja estan arrebossades, però falta pintar, posar-hi la porta, que serà la de la foto, recuperada, com la pica), el sostre, els llums i els accessoris.

 

 

 

 

 

 

 

 

El més important de tot això és que ja ens atrevim a convidar amics i coneguts a visitar-nos!

 

 

Tenim bones vistes

Aquests dies està tot verd i molt maco.

Per cert, aquí podeu veure més grans totes les fotos que il·lustren el blog.

 

Presentació Can Carné

Aquest és un blog molt democràtic: accedim a les peticions dels lectors i tenim en compte els suggeriments dels fans…

Can Carné és la casa que es veu sil·luetejada a la foto que encapçala aquest bloc; en línia discontínua, la part que queda darrere els edificis que la tapen. Segons el cadastre té 549 m2, però no ens hem entretingut a mesurar-la del tot i no sabem si aquí hi entren els cups (els dipòsits on es feia fermentar el most abans de passar a les bótes; eren grans com per donar cabuda a tot el most d’una collita, i aprofitaven les lleis de la física (allò de la gravetat i els vasos comunicants) i el pendent del terreny per minimitzar els esforços per fer entrar i sortir el líquid; es reconeixen fàcilment perquè estan coberts de rajola vidriada, generalment de color granat, que fa les parets i el terra impermeables), dels quals en tenim dos, un d’ovalat i un de rectangular on un dia, com que somiar és gratis, somiem posar-hi una sauna turca; tampoc sabem si la mesuramenta inclou el gruix de les parets (en algun cas de més d’un metre) o no, ni si contempla les mitges-plantes que van construir per guardar blat i que formen altells estranys que t’obliguen a caminar amb el sostre a un dit del cap, amb el cap cot o amb els genolls flexionats segons l’alçada que tinguis.

Can Carné és una casa de pagès, feta servir com a tal fins fa uns trenta anys, quan l’amo la va tancar i no hi va tornar a posar els peus ni per mirar com estaven les teules. Com que els últims anys que hi va viure ja tenia clar que plegaria veles, no es va molestar a arreglar res, cosa que vol dir que tenim un casalot de poble vell-vell-vellot-vellíssim. Desavantatges: s’ha d’arreglar, i molt; avantatges: no s’hi han fet intervencions a gust de pagès amb mentalitat funcional i sense criteri estètic: els terres són de tova o directament de llosa de pedra; les bigues, de fusta; la cuina conserva la pica de marbre, i les golfes el sostre de teula vista, etc. En termes d’immobiliària: “casa rústica autèntica, materials i estructura originals”. Quan l’amo va morir, l’hereu va buidar-la per vendre-la; s’ho va endur tot menys les bótes, que no passaven per les portes dels cellers (en plural perquè n’hi ha dos).

 

Seguiment

Per rebre un avís automàtic quan hi hagi novetats, cliqueu damunt el quadradet taronja que hi ha a la dreta, ompliu el formulari i cliqueu a “petición de suscripción finalizada”; per acabar el tràmit, rebreu un mail i haureu de clicar l’enllaç que us indiqui. No és res de spam ni històries rares; no pensem vendre’ns l’enorme base de dades d’adreces que aconseguirem amb aquest mètode. Que podeu estar tranquils, vaja, que només és una subscripció per rebre un avís quan hi hagi novetats.

Per cert, el símbol taronja sembla un anunci de radar dels molts (radars; anuncis, no tants) que hi ha a l’A2 de camí cap a LP… Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, diuen; que aplicat als conductors vol dir que no passi de 120 i, sobretot, que surti del túnel del Bruc a 80, que els mossos allà tenen un raconet especial per amagar-s’hi i s’hi posen sovint.

 

Sant Jordi

Com no podia ser d’altra manera, per Sant Jordi a casa van caure un parell de llibres que tenien a veure amb tot plegat: un sobre restauració de cases rurals i el Larousse del bircolaje, que esprem que ens ajudi a resoldre el gran misteri que per a gent de lletres al cap i cul a la cadira com nosaltres són les diverses menes de morter que hi ha i quins tipus són millors per a quines aplicacions.

 

Antecedents

Comencem pel principi: el principi era a LO: a LO hi teníem Can Pipanso, batejada per l’Albert amb el nom de “Villa Precipicio” (bona troballa).

Can Pipanso era una caseta de poble petita, que estava per entrar-hi a viure quan la vam comprar, però que tenia moooltes escales (algunes, com les que pujaven a les golfes, impossibles) i una façana extraplomada que, segons la propietària de la casa de davant, era signe que la casa podia caure endavant en qualsevol moment (i no era l’única que ho pensava); les vistes eren boniques, però hi havia l’Eix Transversal al davant i se sentien els camions quan obries la finestra; si t’abocaves per superar el gruix de la paret i no feia boira, veies relativament a prop el castell de Montfalcó Murallat.

Aquella casa havia de servir com a camp base per buscar-ne una d’igualment vella i de poble, però més gran i maca, encara que calgués arreglar-la. La vàrem trobar molt ràpid, al cap de pocs mesos, i a només dos quilòmetres de LO. I vam decidir vendre Can Pipanso (la venda va ser molt ràpida i sense regateig) i comprar Can Carné, a LP.

 

Inauguració

A Can Carné estem d’obres, i aquí expliquem a la parentela i amics el que anem fent. Suposem que també acabarem fent una mica d’antropologia urbano-rural…

Amb les rajoles i el plat de dutxa posats en un racó d’allà on abans hi havia unes quantes conilleres, queda inaugurat aquest blog!