Aquest és un blog molt democràtic: accedim a les peticions dels lectors i tenim en compte els suggeriments dels fans…

Can Carné és la casa que es veu sil·luetejada a la foto que encapçala aquest bloc; en línia discontínua, la part que queda darrere els edificis que la tapen. Segons el cadastre té 549 m2, però no ens hem entretingut a mesurar-la del tot i no sabem si aquí hi entren els cups (els dipòsits on es feia fermentar el most abans de passar a les bótes; eren grans com per donar cabuda a tot el most d’una collita, i aprofitaven les lleis de la física (allò de la gravetat i els vasos comunicants) i el pendent del terreny per minimitzar els esforços per fer entrar i sortir el líquid; es reconeixen fàcilment perquè estan coberts de rajola vidriada, generalment de color granat, que fa les parets i el terra impermeables), dels quals en tenim dos, un d’ovalat i un de rectangular on un dia, com que somiar és gratis, somiem posar-hi una sauna turca; tampoc sabem si la mesuramenta inclou el gruix de les parets (en algun cas de més d’un metre) o no, ni si contempla les mitges-plantes que van construir per guardar blat i que formen altells estranys que t’obliguen a caminar amb el sostre a un dit del cap, amb el cap cot o amb els genolls flexionats segons l’alçada que tinguis.

Can Carné és una casa de pagès, feta servir com a tal fins fa uns trenta anys, quan l’amo la va tancar i no hi va tornar a posar els peus ni per mirar com estaven les teules. Com que els últims anys que hi va viure ja tenia clar que plegaria veles, no es va molestar a arreglar res, cosa que vol dir que tenim un casalot de poble vell-vell-vellot-vellíssim. Desavantatges: s’ha d’arreglar, i molt; avantatges: no s’hi han fet intervencions a gust de pagès amb mentalitat funcional i sense criteri estètic: els terres són de tova o directament de llosa de pedra; les bigues, de fusta; la cuina conserva la pica de marbre, i les golfes el sostre de teula vista, etc. En termes d’immobiliària: “casa rústica autèntica, materials i estructura originals”. Quan l’amo va morir, l’hereu va buidar-la per vendre-la; s’ho va endur tot menys les bótes, que no passaven per les portes dels cellers (en plural perquè n’hi ha dos).